mijà

MIJÀ || 1. m. Cosa situada entre dos extrems o entre dues altres; allò que serveix per arribar a un fi, mitjà. Cascuna de les divines raons és començament per lo Pare en lo Fill, e és per lo Fill mijà, III.26 - ProvRam, 14. Per privació de mijà està privació de fi, III.26 - ProvRam, 121. Contrarietat de diverses fins causa contrarietat de diverses començaments e mijans, III.26 - ProvRam, 118. La demostració entel·lectual se fa ab major escuredat per so cor passa per mijans, II.A.4 - Demost, 94. La .xª. regla te mostra los mijans e los estruments ab los quals consentís al peccat, FD II.11b - ArsConf3, 400. ¿Ni per què, Sènyer, prevé enans en ma cogitació cosa avent mijà, que vós qui no l'avets e sóts sens fi?, I.2 - Contemp I, 21. Per asó es provat que la amor divinal no·s cové en la eternitat divina ab comensament ni mijá ni ffi, II.A.9 - Gentil, 78, lín. 22. L'abadessa dix a la dona que temprança era virtut qui estava en lo mijà de massa o de poc... E per ço car massa e poc fan mijà en creatura, no ha en Déu temprança, en ço que no ha en si nulla re qui sia massa ni poca, II.A.19 - Blaquerna, 119-120. || 2. Mijà, -ana, adj. Dit d'allò situat igualment lluny dels dos extrems, siguin com siguin dits extrems. Com nos altres, Sènyer, siam esdevenguts en ésser e ajam primer e mijà e derrer (adjectius substantivats), per assò..., I.2 - Contemp III, 21. Menors e mijans e majors / fan plaer en mi scarnir, II.A.19 - Blaquerna, 495. Sàpies que tres carreres són, a significansa de dos vides: carrera jusana, mijana, subirana...; la mijana és vida activa, II.A.6 - DoctPu, 166. És, doncs, entendre real mijà qui està enfre entenent e entel·ligible, a la qual mijana jacència acorre distincció qui·s posa en lo mig del entenent..., III.23 - ArbSci II, 299. Lo músic consira les vous dispostes a ésser altes e baxes e mijanes, III.23 - ArbSci I, 218.
ETIM.: llatí medianu, mediana.