meravellar

MERAVELLAR v. refl. Experimentar sentiments d'admiració. A meravellar te cové hon és caritat e devoció anade. Ve per lo món, e meravelle't dels hòmens per què cessen de amar e conèxer Déu, II.B.15 - Felix I, 26. Molt me meravell de tu, verge singular, FD II.5 - BeneMuli, 337. Molt se meravellà lo fill del salt que·l scuder havie fet...; e per açò dix a son fill per què·s meravellave del saut del scuder. 'Sènyer', dix lo fill, 'jo·m meravell segons la força de mon cors, del saut que ha fet lo scuder, mas no·m meravell segons la força del cors del scuder', II.B.15 - Felix I, 64-65. Meravellaren-se los demonis, III.26 - ProvRam, 225. Per lo qual dol me meravellé fortment, II.B.15 - Felix III, 60. Meravellà's nostra Dona, III.26 - ProvRam, 223. Meravella's fidelitat car infidel ama plus públic bé que feel, III.26 - ProvRam, 313. E no·t meravells si la lengua no y basta a declarar-ho, FD II.5 - BeneMuli, 356. No·t meravells, fill, d'estes paraules que yo tramet a tu escrites, II.A.6 - DoctPu, 16. Car l'Arbre moral és molt necessari a saber, no·s meravell negú car d'aquest Arbre parlam tan longament, III.23 - ArbSci I, 266. Car som magra e descolorida no us en meravellets, III.7 - SaMaria, 6. V. maravellar, meraveyllar.
ETIM.: derivat de meravella.