major

MAJOR Més gran. || 1. adj. Més gran que allò amb què es compara, en qualsevol dels aspectes: dimensió, capacitat, quantitat, intensitat, etc. Dos són los general menors / qui termenen dintra·ls majors, I.1b - LogGat, 4. Naturalment totes vertuts són majors que vicis, III.26 - ProvRam, 69. No és lo Pare major que·l Fill, III.26 - ProvRam, 11. Menors, mijans e majors / han plaer en mi scarnir, II.A.19 - Blaquerna, 495. En axí com sensualment los uns vexells són majors a reebre major quantitat de l'aigua que los altres, en axí la F significa pus fort la A en la major B e en la major C que en la B e la C menor; e en axí com l'aygua en jeneral no és major ni menor en si metexa..., I.2 - Contemp VII, 180. || 2. m. Persona revestida d'autoritat; superior; superior religiós. Los membres de mon cors no volen ésser obedients a lur major, so és a la raó e al enteniment de la ànima, I.2 - Contemp III, 91-92. Signe e planeta són majors e mestres qui mouen, disponen e ordonen instints, apetits, III.29 - Astron, I, 1.ª 2.ª Tramès missatges als majors dels religiosos e al maestre del Temple e del Espital, II.A.19 - Blaquerna, 296. Aquell frare jove era obadient... e sots son major stave en obadiència ab son entendre e voler, II.B.15 - Felix IV, 58. E adoncs mès-se en religió en la qual visc longament obedient a son major, III.23 - ArbSci II, 394. E lo rey acabà ab son major del frare que·l frare anàs per lo món segons la manera que dita havien, III.7 - SaMaria, 181.
ETIM.: llatí majore.