guarnit

GUARNIT, -IDA part. pass. de guarnir. Lo bon cavaller qui és bé guarnit en son cavall té en vil son enemic, I.2 - Contemp I, 14. ¿Con seràs guarnit de totes armes sobre ton cavall, seràs ergullós?, II.A.5 - OrdCav, 241. Amdues les veritats demanaren al foc de qual d'amdues se sentia mills guarnit contra falsetat e contra l'aygua, III.23 - ArbSci II, 347. Per so que l'amic fos bé guarnit contra tot peccat, III.32 - ArbFilAm, 125. No faces penitència en lit / qui sia bla e ben guarnit, IV.7 - ProvEns, 385. E la obediència era guarnida de paciència, III.23 - ArbSci I, 292. Tració, ¿de què és guarnida?... Dix que ella era guarnida de enveja e avarícia, falsetat e orgull, III.23 - ArbSci III, 157. Car nostra Dona era en axí guarnida de dins sa ànima de bontat, granea e les altres, per açò..., III.7 - SaMaria, 173. Los benahuïrats són vestits e guarnits de paciència e de lealtat, I.2 - Contemp II, 139. Encontinent, Sènyer, que les .vij. regines se foren guarnides e aparellades d'entrar en batalla contra les .vij. bèsties,..., I.2 - Contemp VII, 475.