abundar

ABUNDAR v. || 1. intr. Estar proveït de gran quantitat, tenir més que suficient d'alguna cosa. Lo abundar infinit cové que sia de infinit abundant e de infinit abundable, III.26 - ProvRam, 66. E per lo remembrament e l'atalentament que an de menjar, són oblidosos de tots aquells qui an necessitat e fretura d'aquelles viandes que ells no poden abundar a menjar, I.2 - Contemp III, 272. En quant ets bo, abundes en bontat, III.26 - ProvRam, 67. La caramida per ço car abunda en gran quantitat de ferre, atrau a si lo ferre, III.26 - ProvRam, 169. En tant que cascun començament deffayl més al altre que no li abunda, III.46 - ConDeu, 380. E per so, Sènyer Déus cortès, / qui abundatz (sic) en tota res, / montiplicatz, III.44 - MedPec, 183. Per so que sos uyls abundassen en làgremes e en plors, III.32 - ArbFilAm, 151. || 2. tr. Proveir amb gran quantitat. Abunda la volentat l'enteniment de son amar, III.26 - ProvRam, 67. E esperança e caritat la abundaven (variant: abundaren, nota) ab nostra Dona qui li ajudava, III.7 - SaMaria, 205. Clam vós, Sènyer, mercè que vós m'abundets d'amor, I.2 - Contemp III, 278. No roman per tot so que vós no li perdonets e que no l'abundets dels béns temporals, I.2 - Contemp I, 151. Una reyna e una fembra pobre pregaven nostra Dona que les abundàs de virtut de continència, III.7 - SaMaria, 166.
ETIM.: llatí abundare.