sèn

SÈN m. || 1. Sentit (corporal). Aprés esta glòria, qui és dedins la substància, ha altra glòria qui ve deffores per los sèns corporals o per les .iij. potències de la ànima, III.2 - ArsAma, 338. Es demanat si effatus és sèn... Com de effatus se seguesca major obra que d'altre sèn, e en home ab memòria, saviea e voluntat haja major concordança que negú dels altres sèns, fóra la sua fi en menoritat de granea de bontat, virtut e veritat, e hagra menys de entitat que negú dels sèns, III.23 - ArbSci III, 66. Es demanat per què los sèns particulars són .vj. e no més ni menys... Les .vj. dreceres del cors han major concordança ab .vj. sèns, que no hagren si fossen més de .vj. sèns o menys, III.23 - ArbSci III, 66. Sèn comú: facultat de discernir les coses raonablement. Per raó del sèn comú apetexen los sèns particulars egualtat en lurs actus, III.26 - ProvRam, 81. En el text l'expressió sen comú no té la significació purament racional que s'atribueix al sentit comú. || 2. Judici i capteniment conforme a la raó, bon sentit, ponderació mental. Tant és gran, Senyer, la vostra saviea, que tota ora que nosaltres volem egualar la nostra saviea a la vostra, cau en nosaltres defalliment de saviea, e som pecs e folls e menys de tot sèn e de tot enteniment, I.2 - Contemp II, 58. Jo mesquí com a hom culpable e a hom de poc sèn, he donada la mia ànima a culpes, I.2 - Contemp IV, 362. Vas vós ay fayta pegea, / com hom sens sèn / qui fal a son scién, III.44 - MedPec, 32. V. seny.
ETIM.: germànic sinn. No obstant, podria admetre's també l'etimologia llatina sensu, amb pèrdua de la s per considerar-la com a signe de plural.