romanent

ROMANENT || 1. Part. pres. de romandre o romanir (sobretot en l'accepció || 4). Déu nasqué de ella romanent ella verge, FD II.5 - BeneMuli, 292. Romanent ella verge ans e aprés del part seu, FD II.5 - BeneMuli, 306. Romanent jo tots temps verge, FD II.5 - BeneMuli, 340. Romanents l'amat e l'amic, una bondat, granea e les altres, III.2 - ArsAma, 361. Axí com les partz de n'embrió, romanens cascuna en propi nombre, III.11 - TaulaGen, 488. || 2. adj. Que roman, que queda. Tot lo romanent poder qui és en lo jusan bé, II.A.4 - Demost, 421. || 3. m. Allò que roman; la resta. Donem plen poder al nostre fill Blanquerna de tots nostres béns, salvant que retingam tanta renda com havem mester per a sostenir la nostra vida...; e donem-li tot lo romanent, II.A.19 - Blaquerna, 27. Evast viu a la porta d'aquell alberc molts pobres qui esperaven que hom los feés almoyna del romanent de ço que roman a la taula, II.A.19 - Blaquerna, 62. Mellor seria l'ànima que tot lo romanent, so és lo món sensual, II.A.4 - Demost, 94. La vostra saviea és, Sènyer, tan gran, que ella·m pot dar aitanta de saviea en lo romanent de ma edat, con si tota ma edat fos estada en bones obres, I.2 - Contemp II, 65-66.
ETIM.: llatí remanente.