veí

VEÍ, VEÏNA adj. i substantiu. || 1. adj. Situat molt a prop, físicament o moralment. En quant bonea ha poc bonificar, no és veïna de granea, III.26 - ProvRam, 174. En aquell regne ha pau on amor de príncep e amor de poble són veïnes, III.53 - MilProv, 330. Accídia e tristícia són veïnes, III.53 - MilProv, 366. || m. i f. Persona que viu molt a prop. Si enveges la muller de ton veí, ta muller envejarà lo marit de sa veïna, III.26 - ProvRam, 238. Molt sap de benedicció qui beneex Déu en les prosperitats de son veí, III.26 - ProvRam, 75. Tots los altres veïns mets en sospita, III.26 - ProvRam, 239. Lo rey havia pau en sa terra e ab sos veïns, III.23 - ArbSci II, 437. Pus tant és que lo nostre saber crex e multiplica en vós, diré, Sènyer, a tots los meus privats e veïns e amics que tuit m'ajuden a contemplar en vós, segons les paraules d'est libre, I.2 - Contemp I, 96. V. vehí, vehy, vesí, vey.
ETIM.: llatí vicinu.