mentida

MENTIDA f. Asserció feta conscientment contra la veritat. Tota mentida és mala, III.26 - ProvRam, 321. Totes mentides no valen una veritat, III.53 - MilProv, 344. A vós, Sènyer, e a la vostra veritat sia coneguda benedicció e glòria e honrament e bonea de ver en ver; e a mi, Sènyer, frevoltat e peguea e mentida, I.2 - Contemp I, 115-116. ¿Què farà lo vostre servu mesquí, al dia del judici, con vendrà davant la vostra sentència vera, e vendrà tot ple de falsies e de vanitats e de mentides?, I.2 - Contemp I, 116. Quax tot hom fa cambra son cor de falsetat, e fa la boca portal de falcies, e fa los ulls finestres de mentides, I.2 - Contemp I, 245. Com home aja paraula per dir veritat e per loar vós e com home sia parlador e deïdor de falcies e de mentides e de vanitats, per assò..., I.2 - Contemp IV, 210. Luxúria gita del coratje del home leyaltat e veritat...; e met en aquell coratge falsetat e mentida e·l demoni, II.A.6 - DoctPu, 36. És enveja contra pròpria caritat en quant los hòmens envejosos volen haver los béns dels altres contra justícia... e quant no·ls poden haver, fa'ls consirar maneres d'on nexen tracions, mentides e engans, III.23 - ArbSci I, 279. La mentida del prelat auciu la veritat de son poble, III.23 - ArbSci II, 363.
ETIM.: llatí vulgar mentita.