laor

LAOR f. Lloança; acte de lloar. Home ergullós no fa res per amor, mes per laor, III.26 - ProvRam, 310. E yo metex li dó aquella laor que tu li dónes, II.A.4 - Demost, 377. E tuit cantaran e daran gloria e laor a Deu, e a la natura humana ajustada a Deu, II.A.9 - Gentil, 125, lín. 108. No vulles ésser virtuós / per ço que hom ne diga laors, III.50a - ProvRet, 388. Ab les orelles del cor entenem, Sènyer, altres laors e altres reprensions, qui no són semblants a les laors ni a les reprensions d'aquest món, I.2 - Contemp III, 151. ¿Què valen aquelles laors, pus que hom vos loa de boca, e en son cor no us ama ne us honra segons les laors qui són dites de vós?, I.2 - Contemp III, 151-152. Tota hora que oig, Sènyer, dir mal de mi, jo dó laor e glòria a vós, qui sóts dreturer jutge en totes coses, I.2 - Contemp III, 155. Ama la mia ànima e desija com lo meu cors sia per la vostra amor vensut e sobrat per angoxosa mort reebuda per les vostres laors a honrar, I.2 - Contemp VI, 37. Laós: variant per loors (III.32 - ArbFilAm, 182, nota); laor: variant per lausor (III.2 - ArsAma, 342, nota).
ETIM.: llatí vulgar *laudore.