essència

ESSÈNCIA f. || 1. Allò per què una cosa és ço que és. És freqüent l'aplicació a l'esser de Déu, essència divina. Qui en la essència divina nomena Pare, Fill, Sant Esperit, nomena .iij. vegades Déu, III.26 - ProvRam, 4. Deïtat és essència de Déu, e deïtat e Déu se convertexen, III.26 - ProvRam, 6. Tota la essència menbrant, entenent e amant que és en la ànima, vol Déus que sia fruent Déu; e aquell menbrant, entenent e amant són la essència de la ànima, en quant són essèncias substancials, e la ànima és ajustada de aquelles essències per manera de forma, II.B.15 - Felix IV, 283. En l'Arbre elemental consideram essència ens general a les essències sajús, la qual essència està sobre la substància, axí com la essència del arbre qui és elementació qui està sobre element qui és substància, III.23 - ArbSci I, 94. Con nostre senyor Déus aja creada ànima a la sua semblansa, a significar que ell és .j. en .iij. persones, engenrant lo Pare lo Fill, ixent lo Sant Esperit del Pare e del Fill, egualment les persones ésser una essència divina, per assò..., II.A.4 - Demost, 8. Entel·lectualment entenem que la essència, el poder e la saviea e la volentat de nostre Senyor Déu són aytan acabadament en la pera e en altra creatura con en l'enteniment humà, II.A.4 - Demost, 9. || 2. Quinta essència. Espècie d'èter subtil i puríssim, del qual, segons es creia, estaven formats els cossos celestes. E aysò matex de les planetes qui són part de la quinta essència, són de celestial forma e de selestial matèria de qui és la substància qui és apellada quinta essència, III.29 - Astron, I, 1.ª 2.ª Amor me fay ayçò rimar. / Ab corrupció poràs saber, / car sens ella no·s pot liar / generació de son ésser. / Essència fa quinta obrar / si unitat vols d'açò fer, MP I.7 - Cantilena, 291.
ETIM.: llatí escolàstic essentia.