enveja

ENVEJA f. Desplaer sentit del bé d'altri. Enveja és voler altruys béns sens meritòria possessió, II.A.6 - DoctPu, 115. El rey dix al cavall que no lo·n creïa, e dix que ell havia enveja, III.23 - ArbSci II, 436. Cobeea e enveja ha (sic) feits esdevenir los béns temporals en especialitat, I.2 - Contemp III, 252. En so, Sènyer, que cobeea e enveja fan ésser propri e especial so qui és comú e general, diriva de cobeea e d'enveja ergull e engan..., I.2 - Contemp III, 252. Enveja és aquell peccat per què hom desira haver lo bé de son pruisme, III.26 - ProvRam, 311. Enveja és lo primer peccat, III.26 - ProvRam, 312.
ETIM.: llatí invidia.