ànima

ÀNIMA f. || 1. Principi de la vida sensitiva o vegetativa. La ànima vegetativa e sensitiva... moren en la mort del cos, II.A.6 - DoctPu, 103. La ànima és .Iª. en essència, e és en .III. coses diverses, de les quals és lo ésser de la ànima... sens les quals coses la ànima no poria ésser .Iª. substància. Animal és .III. coses, ço és saber, cors e spirit, e la conjuncció per què el cors e lo spirit se ajusten e són .I. animal, ço és saber, .I. hom, .I. lahó, .I. aucell, II.B.15 - Felix I, 58-59. || 2. Substància espiritual de l'home que diferencia aquest dels animals irracionals. Si vós sabets les nostres ànimes, no u fem nós, Sènyer, jassia que nós siam indivíduus ajustats d'ànima e de cors, I.2 - Contemp I, 97. Déu, àngels e ànimes racionals són substàncies no corporals, III.26 - ProvRam, 131. ¿Seria l'ànima, aprés que és partida del cos, subirana veritat?, II.A.4 - Demost, 69. E com usa de imperfecció, adoncs s'à contra la fi per què és, ço és a saber, quant entén coses veres contra virtut de sos començaments e de ses sorors qui són les altres branques de l'ànima, III.23 - ArbSci I, 197. Con lo cors del home mor, no.y cuyts, fill, que muyre la ànima racional, II.A.6 - DoctPu, 163. || 3. La mateixa ànima en quant, per les accions de l'home, després de la mort corporal és subjecte de glòria o de pena. Peccat de luxúria, ¿per què és pus prop a la ànima que al cors?, III.23 - ArbSci III, 52. Dix desesperança que ella auceïa les ànimes dels hòmens en quant los prometia, al punt de la mort, discreció, contricció, e confessió e satisfacció, III.23 - ArbSci III, 154. Bona ànima és pus bella que.l Sol, III.26 - ProvRam, 40. La sancta Esgleya, sustentada en les ànimes dels hòmens justs, III.23 - ArbSci II, 41. Lo ermità dix a Fèlix que aquella figura significava l'àngel sant Miquel qui pesave les ànimes, II.B.15 - Felix I, 136.
ETIM.: llatí anima.