exilar

EXILAR v. tr. Condemnar a exili, obligar a deixar la seva terra, ciutat, poble, etc. El mot pot usar-se metafòricament. Ells no tracten d'àls sinó que los vicis qui són en lo peccador pusquen exilar, I.2 - Contemp III, 77. Per assò la G qui ama com la H sia molt gran en adorar e contemplar la A, aferma e loa e beneex la C e nega e exila la E de son remembrar e entendre e voler, I.2 - Contemp VII, 233. Jo mon nom exil e delesch d'esta obra, I.2 - Contemp I, 6. Molt home, Sènyer, se cuida que sia per son dan si hom lo exila, I.2 - Contemp IV, 268. L'amar, del qual amor exila e departeix malificar, menorifficar, e les altres, és amable e intel·ligible, III.2 - ArsAma, 69. La voluntat del mal príncep exilà amar de la voluntat del seu poble, III.23 - ArbSci II, 362. Qui perfetament ni acabads ama oració, cové que renunciu al món e a ses vanitats per tal que exil lo món e ses vanitats de son remembrament, I.2 - Contemp VI, 281. Prec-vos, Sènyer, que vós exilets e movats les coses de ma cogitació, I.2 - Contemp I, 21. E clama-us mercè que vós amarinets la sua nau de vertuts e que exilets d'ella los vicis, I.2 - Contemp III, 96. E so qui és mal, si gens n'i ha, exilen-ho d'esta obra e melloren so que s'i pot mellorar, I.2 - Contemp VII, 643. L'amic pregà sa amor que gitàs e exilàs de si metexa menor amar, III.32 - ArbFilAm, 125.
ETIM.: derivat de exil, o d'una forma llatina vulgar *exilare.