concloir

CONCLOIR v. tr. Concloure. Deduir, mitjançant un raonament, un judici, una veritat; treure una conseqüència lògica, etc. Per la quarta figura par / com sàpies moltiplicar / moltes rahons al concloir, III.49 - Aplica, 212. E si en concloir d'inpossibol volia / usar pus volenter, molt mils se n'aydaria, II.B.10 - Regles, 293. Per lògica sabràs comensar e sostenir e concloir so que diràs, II.A.6 - DoctPu, 131. Conclueix-se, donchs, si Déus no és, que en tot en qui sia poder, saviesa e volentat, està lur privació..., III.46 - ConDeu, 378. E car mal e no ésser se covenen, e bé e ésser, concloeix-se de necessitat que sobirà bé sia e no sobirà mal, III.46 - ConDeu, 379. Reduïm a ayçò que d'eyl concloïm en est libre, III.46 - ConDeu, 376. En tant que per totes vies / te guardaràs de dir falsies, / e concloiràs veritats / mostrades per significats, III.49 - Aplica, 223. D'on se concloex que Déus és encarnat, III.41b - ComDict, 306. V. concloure.
ETIM.: llatí concludere, amb canvi en la conjugació.