jo

JO Pronom personal de primera persona singular. Serveix per designar-se a si mateixa, la persona que parla. Anc jo no poguí destruir ergull en mi... Aitantost que jo, Sènyer, la concebí (la vostra humilitat) en ma memòria, per gràcia e per benedicció vostra, aitantost fiu de mi metex tot quant me vulc, I.2 - Contemp II, 159. Com jo, Sènyer, estén mos brassos, adoncs veg mon cors en semblansa de crou, I.2 - Contemp III, 130. Com jo, Sènyer, guart la vostra ymage en la crou, jo veg que·l vostre cap està enclí en vés la terra, I.2 - Contemp III, 130. La dolor que jo he de mon fill..., faça't remembrar la dolor que tu havies del teu Fill que veïes crucificar e auciure, II.A.19 - Blaquerna, 49, Ymaginació, ymaginats con vós e jo som estats en una obra matexa, II.A.7 - OraCont, 258. De vegades, igual que els altres pronoms personals, va reforçat o emfasitzat pel mot mateix: La mia fe e perfecció són jo metex, III.32 - ArbFilAm, 212.
ETIM.: llatí vulgar *eo (clàssic ego) amb l'accent desplaçat a la segona síl·laba, igual que en alguna altra llengua romànica. Noti's que és una resta del nominatiu i que el seu ús sol esser de subjecte.