veritat

VERITAT f. || 1. Adequació entre el pensament i la realitat d'una cosa. Vós qui sóts veritat, plàcia-us que ubrats ma boca en veritat, I.2 - Contemp I, 112. E doncs... obriré ma boca en veritat, e cantaré cant de veritat, I.2 - Contemp I, 112. Vós sóts aquell d'on nex e brolla veritat a nosaltres, I.2 - Contemp I, 112. Car jo són aquell qui tots temps m'eslenegué de veritat e fugí a ella, e cerqué les vies de falsetat, I.2 - Contemp I, 112. Gloriós Senyor, ple de tota veritat! Per so car a la veritat qui és en nós és aüda privació denant, per assò la nostra veritat e la nostra falsetat s'acompanyen e s'ajusten en nostre ésser, e som en un temps en veritat e en altre en falsetat, I.2 - Contemp I, 113-114. || 2. Adequació o concordança entre allò que es diu i allò que és la cosa realment. De Déu diu hom major veritat affirmant que negant, III.26 - ProvRam, 182. Major veritat és dir: Déus és eternitat, que dir: Déus no és ase, III.26 - ProvRam, 182. Si són .ij. infinitats, / ço que hom entén no és veritats, III.41a - DictRam, 266. Veritat sens caritat és malalta, III.26 - ProvRam, 35. Ab distincció encerca les veritats e natures de les substàncies, III.26 - ProvRam, 79. Veritat és aquella causa per raó de la qual bonea, granea, duració són causes veres, III.11 - TaulaGen, 321. Pus que bonea és, cové que veritat sia, quar sens veritat ésser no poria: és, doncs, veritat en la qual bonea és sustentada e edificada: és, doncs, veritat so per què bonea és e per què són los altres comensamens de la substància, e quar los comensamens són moltz, multiplica's la veritat general en moltes veritatz especials, III.11 - TaulaGen, 321.
ETIM.: llatí veritate.