enagar
ENAGAR v. tr. Animar a fer una cosa, encoratjar, incitar, estimular. E més se deuria hom enagar (refl.) per senyor qui totes hores és vertader e dreturer, que desnagar per enemic enjuriós que alcunes vegades conex ses injúries e sos falliments, I.2 - Contemp II, 141. Amor m'enaga e·m dóna animositat, I.2 - Contemp IV, 437. Lo combatedor flac se confia e s'enaga més en la forsa de sos companyons que en la sua, I.2 - Contemp III, 225. Aitant com m'espaordex la vostra dretura, aitant, Sènyer, m'assegura e m'enaga la vostra dousa misericòrdia, I.2 - Contemp III, 274. En axí con desconexensa e ergull enaga los hòmens ergullosos a pregar-vos de coses no legudes, en axí lo vostre servidor e·l vostre sotsmès se enaga e s'abriva a reclamar vós e a confiar en vós, I.2 - Contemp II, 179. Seguir-s'ia que la causa final per què lo subiran bé mills t'encarrega e t'enaga e·t prega que l'onres, se covengués ab privació, II.A.4 - Demost, 573. Vós sóts aquell qui·ns alegrats e qui·ns endressats e qui·ns enagats e·ns consolats e·ns enamorats, I.2 - Contemp II, 232. Les coses qui enaguen hom pererós e·l fan diligent e coratjós, aquelles coses tenen los hòmens pereroses per males, I.2 - Contemp IV, 266. En axí con los àngels, Sènyer, vénen a la mort del home e·l confien e l'enaguen en la vostra misericòrdia, per tal que no·s desesper..., I.2 - Contemp III, 317. Dementre que l'abat esforçava e enagava aytant com pudia lo monge de Ave Maria, lo monge dix a l'abat aquestes paraules, II.A.19 - Blaquerna, 213. Demostrant los senyals per los quals los asaltejadors són segurs que no prenen mal e que·l fassen, los enagaríets a fer mal, I.2 - Contemp IV, 418. Deman-vos, per mercè, alta e gran força d'amor, qui m'esforç e·m confort e m'enach a vós amar, III.42 - Oracions, 357. Beneyt siats vós, Sènyer Déus, qui volgués pendre carn humana, per tal que per enac d'ella los sants de paraís s'enagassen de pendre glòria e benedicció de vós, I.2 - Contemp II, 214.
ETIM.: incerta. Però és possible que procedesqui del llatí vulgar *in-adigo (clàssic adigere 'empènyer, obligar a fer alguna cosa'). Com és natural, el verb català no procediria directament de l'infinitiu, sinó de formes personals com *in-ad'go (*in-adigo, 1.ª pers. sg. pres. indicatiu), *in-ad'gam, *in-ad'gas, *in-ad'gat (*in-adigam, *in-adi-gas, *in-adigat, etc., pres. de subj.). L'infinitiu, amb el canvi de conjugació, s'hauria produït sobre les dites formes. Recordem que les formes personals dels verbs, sobretot les irregulars, s'han desenvolupat independentment del seu respectiu infinitiu i que fins i tot han creat nous infinitius, com ret (per red) que ha originat l'infinitiu retre (per redre) o el vulgar sapiguer, de formes com sàpiga, sàpigues, etc. Compostes ja les anteriors línies, tenim ocasió de poder consultar el vol. III del novíssim Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, de Joan Corominas, on, estudiant l'origen del mot enagar, proposa el llatí indagare, solució fonèticament més fàcil. Semànticament les seves raons no deixen d'esser també persuasives, però no segures. El procés que hauria seguit el mot per arribar al significat lul·lià, hauria estat el següent: llatí indagare 'seguir un animal pel seu rastre'> *'empaitar'>*'fer avançar'> 'encoratjar', i s'ha pogut produir una expressió com 'indagare raptores ad feras'. Mes, val la pena d'emprendre la lectura completa de l'article ENAGAR elaborat per l'eruditíssim gran filòleg català.
ETIM.: incerta. Però és possible que procedesqui del llatí vulgar *in-adigo (clàssic adigere 'empènyer, obligar a fer alguna cosa'). Com és natural, el verb català no procediria directament de l'infinitiu, sinó de formes personals com *in-ad'go (*in-adigo, 1.ª pers. sg. pres. indicatiu), *in-ad'gam, *in-ad'gas, *in-ad'gat (*in-adigam, *in-adi-gas, *in-adigat, etc., pres. de subj.). L'infinitiu, amb el canvi de conjugació, s'hauria produït sobre les dites formes. Recordem que les formes personals dels verbs, sobretot les irregulars, s'han desenvolupat independentment del seu respectiu infinitiu i que fins i tot han creat nous infinitius, com ret (per red) que ha originat l'infinitiu retre (per redre) o el vulgar sapiguer, de formes com sàpiga, sàpigues, etc. Compostes ja les anteriors línies, tenim ocasió de poder consultar el vol. III del novíssim Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, de Joan Corominas, on, estudiant l'origen del mot enagar, proposa el llatí indagare, solució fonèticament més fàcil. Semànticament les seves raons no deixen d'esser també persuasives, però no segures. El procés que hauria seguit el mot per arribar al significat lul·lià, hauria estat el següent: llatí indagare 'seguir un animal pel seu rastre'> *'empaitar'>*'fer avançar'> 'encoratjar', i s'ha pogut produir una expressió com 'indagare raptores ad feras'. Mes, val la pena d'emprendre la lectura completa de l'article ENAGAR elaborat per l'eruditíssim gran filòleg català.