contingent

CONTINGENT adj. Que pot esdevenir o no esdevenir, que no succeeix necessàriament. Poder necessari és pus gran que contingent, III.26 - ProvRam, 31. En Déu no està contingència, mas ço que fa en home, és a home contingent per la libertat de Déu, III.26 - ProvRam, 161. E açò meteix és de les contingències qui són segons les natures e les disposicions d'aquelles e no estan contingents en la saviea de Déu ni en la volentat ni en la memòria, III.23 - ArbSci II, 314. Sènyer -dix Fèlix-, de les coses contingens, ans que sien, ¿com pot Déus saber lur començament e fi?, II.B.15 - Felix I, 161.
ETIM.: llatí contingente.