me

ME pronom personal de 1.ª persona singular. Forma dèbil que pren aquest pronom en funció de complement directe o indirecte del verb. Precedeix normalment el verb, exceptuat en l'infinitiu i en l'imperatiu, on sol anar darrere. Recordem que la forma me queda reduïda a m darrere vocal ('m: si jo·m sentia axí alegre..., I.2 - Contemp I, 15) i seguida de vocal (m': és raó que jo m'alegre més..., I.2 - Contemp I, 15). Molt sóts alegrada car me veets ressucitat, III.26 - ProvRam, 227. Maire! dix Jhesu Crist: Dats-me menjar e porets ho conèxer (que som ressucitat), III.26 - ProvRam, 227. Seria maravella de la cosa qui l'alegre me vedaria, I.2 - Contemp I, 13. Gran maravella me dó de mi con remembre lo temps passat, I.2 - Contemp I, 13. Prec-vos que adoncs con mos enemics m'aontaran e·m desonraran e·m menyspendran, que vós me donets gràcia que jo ymagén qual me val més..., I.2 - Contemp I, 13. E si tant és, Sènyer, que jo no m'alegre més del hom qui és mellor que jo, prec-vos que sia plaer vostre que al menys no me n'alegre menys, I.2 - Contemp I, 15. En texts aprovençalats es pot trobar me usat en posició forta: A, Sènyer Déus! fort vos reclam / e que·m donetz ab què us aor, / e ab què vos fassa honor; / e quant vos pregaré de re, / que·n pregar am mays vós que me, III.44 - MedPec, 204.
ETIM.: llatí me.