effatus

EFFATUS m. Sentit, el sisè, que produeix la paraula. Effatus és aquell seny per qui·s fa la manifestació en la paraula qui de dins és concebuda, axí com l'ome qui diu e parla ço que pensa, e l'aucell atretal, axí com la gallina qui crida a sos fills, III.23 - ArbSci I, 124. Effatus és axí tríplex com los altres senys; car l'àer hi posa la vou, e la vegetativa hi posa lo plaer desirat e digerit en les espècies tocades d'on ix la vou, e·l seny li posa lo sentir a l'oir en manifestar la cosa concebuda per linya moguda de la concepció a la manifestació qui·s fa en la paraula, III.23 - ArbSci I, 124. Les branques del Arbre sensual són .vj., ço és a saber, visus, auditus, odoratus, gustus, tactus et effatus, lo qual effatus haven provat que és sisèn seny en lo tractat que d'ell fet havem, III.23 - ArbSci I, 117. Reconta's que la relació de la potència e del object e del actu cercà gran bonea en los ulls e no la hi pot (segurament hauria de dir poc) trobar, car los ulls no veen de nits e veen moltes coses males...; a effatus se n'anà per ço que gran bonea hi pogués atrobar, la qual no y atrobà, car moltes vegades mentia e les mentires que deïa eren males, III.23 - ArbSci II, 410-411. Reconta's que·ls ulls anaren en peregrinatge veer una bella dona, als quals ulls effatus manifestà que aquella dona era bona e casta... Dementre que tots tres estaven en concordança e en amistat, les orelles pregaren a effatus que digués algunes paraules plasents a oir, car de paraules leges quant les oïen eren tost ujades; e·ls ulls pregaren effatus que digués belles paraules, car paraules leges li faïen vergonya, III.23 - ArbSci II, 390.
ETIM.: és el llatí effatus.