affatus

AFFATUS m. Llatinisme usat per Llull per a designar el sisè sentit del seu sistema, la facultat de parlar, que anomena també affar. La sensitiva ha .VI. potències: visus, auditus, odoratus, gustus, tactus e affatus, III.26 - ProvRam, 205. En affatus no ens e negació han concordança, III.26 - ProvRam, 104. Affatus és estrument d'ensenyar, e auditus d'apendre, III.26 - ProvRam, 179. Affatus és sen desconegut, III.26 - ProvRam, 286. Com affatus sia tant noble potència e de tant gran utilitat, tort li feera lo senyor de natura si no fos sen, III.26 - ProvRam, 287. Affatus e paraula són vocables [sinònims], III.26 - ProvRam, 287. V. effatus.
ETIM.: llatí affatu.