latí

LATÍ, LATÍN, -INA adj. o m. || 1. La llengua llatina, o pertanyent a aquesta llengua. Soplec, doncs, al sant Payre Apostoli e als seynors cardenals que·l (llibre dels Cent Noms de Déu) fassen posar en latí en bel dictat, car yo no li sabria posar, per so car ignor gramàtica, III.9 - CentNoms, 79. E la dona d'amor dix a Ramon que presentàs Filosofia d'Amor en latí al molt noble senyor, savi e bo rey de Fransa, III.32 - ArbFilAm, 227. Per ço que mostrassen lur lenguatge e lurs letres als frares latins e que aprenguessen latí, II.A.19 - Blaquerna, 338. Del qual orde ha lo gramàtic estinct natural d'on trau l'orde del hàbit artificial en parlar e en fer bon latí, III.23 - ArbSci I, 215. En aquest libre cové usar de alcuns vocables qui són en latín, III.9 - CentNoms, 80. De les paraules latines sàpien devallar a parlar bellament en vulgar, III.2 - ArsAma, 7. Gran prou fóra en lo món si la gramàtica dels latins sabessen totes les nacions, III.23 - ArbSci III, 250. || 2. Individu de la regió cristiana (romana), en oposició a grec, sarraí, jueu, etc. Un latí e un sarraí s'encontraren en una vinya on havia molts de raïms, e dementre menjaven dels raïms, dix lo latí al sarraí que dels raïms fa hom vi, e·l sarraí dix que no·n faïa hom vi... E sobre açò estaven en gran baralla tro que vénc un grec qui sabia lo lenguatge de cascú..., III.23 - ArbSci II, 440-441.
ETIM.: llatí latinu.